Descripció
De petit, el marrà tornava cada tarda al mateix arbre. Les altres ovelles hi buscaven ombra; ell s’hi quedava dret, quiet, com si esperés que algú li expliqués per què aquell lloc li era tan familiar.
Era fill de Posidó, el déu del mar, i de Teòfane, a qui el déu havia transformat en ovella. Però el mar quedava lluny d’aquell arbre, i el xai no sabia què havia heretat del seu pare. Només de vegades, quan el vent movia les branques, li semblava sentir el soroll de les onades.
La primera vegada que va veure una lluïssor d’or entre la llana blanca va pensar que era l’última llum del sol. L’endemà encara hi era. Amb els mesos, l’or va estendre’s pel seu cos i van començar els somnis: dos infants aferrats al seu llom, el cel obert davant seu i una mà petita que se li escapava entre la llana. Sempre es despertava abans de veure què passava quan la nena queia.
Encara no sabia els noms de Frixos i Hel·le. No sabia que Hermes el confiaria a Nèfele, una nimfa dels núvols, ni que un dia hauria de baixar volant fins a un altar per salvar-ne els fills. No sabia que només aconseguiria dur Frixos fins a la Còlquida. Hel·le cauria al mar, als dominis del seu pare. I allà Posidó l’acolliria, encara que el moltó continués el viatge sense poder saber-ho.
Potser per això l’arbre li produïa aquella tristesa estranya, com el record d’una cosa que encara no havia passat. Evoca el lloc on, després del seu últim viatge, quedarà penjat el velló d’or, al bosc d’Ares. Una serp que mai no dorm el custodiarà fins que Jàson i els argonautes arribin a buscar-lo. La pell romandrà a l’arbre; la figura del moltó pujarà entre els estels i serà Àries.
Però aquella tarda encara no ha passat res de tot això. El marrà és un xai. La llana encara no és completament d’or. I l’arbre, per una estona més, només és un arbre.
